Recuperar varietats autòctones, quasi o del tot oblidades està de moda, i no és estrany trobar vins elaborats amb varietats de les que no n'haviem sentit a parlar, com el xarel·lo vermell o l'escanyavelles, per posar algun exemple, o trobar vins monovarietals de varietats fins ara menystingudes per aquests menesters, com el sumoll, el trepat, el xarel·lo, el bobal o la parellada.
És una moda? Ens deixem portar pel mercat? Com en tot, hi ha la gent que fa vins per expressar les seves finques, i que opten per les varietats que coneixen, tenen o creuen que millor reflectiran aquest "terrer", i per altra banda, tenim els vins de negoci, els vins que es fan en funció d'aquesta o aquella moda. Però tot és respectable, i al final, és el mateix consumidor el que decideix i separa el gra de la palla, el consumidor que s'apunta a les modes, cosa totalment legítima, o que per altra banda, busca aquell plus que només li donarà un vi de "terrer".
Un company sommelier, parlant de vins d'aquests emva dir: "Calia? Si no s'ha fet fins ara deu ser per algun motiu". Jo penso que sí, a més, en part som víctimes de l'estandarització imposada per les escoles d'enologia, que en principi totes mamaven de Burdeus. Ara, gràcies a Déu, això passant.
Sigui moda o no, si serveix per recuperar varietats i fer vins que ens emocionin, benvinguts siguin!!
